DANYS COLATERALS

Us podria fer una llarga llista de gestors esportius en els que, temporada rere temporada, es fa enormement evident el desgast i l’envelliment a gran velocitat. Problemes de salut, físics o mentals, i una sensació d’enorme pes a les espatlles dia rere dia… Quan fem xerrades a líders d’empreses els ho expliquem i per fi s’adonen que liderar és un exercici d’enorme responsabilitat, segurament acompanyat d’un molt bon sou, cert, però també d’un enorme desgast personal i segur que, en conseqüència, un enorme desgast familiar… És així.

Sovint el líder de projectes està exposat a les opinions externes, de gent que tot i no tenir la meitat de la informació, jutgen i opinen de manera salvatge sense compassió. El pitjor de tot és que en aquests casos sovint no et pots ni defensar, i has de carregar a les esquenes amb judicis i opinions subjectives que sovint només busquen fer mal o desprestigiar. Però tinc clara la millor resposta i no és cap altra que la coherència i la integritat. Seguir actuant de la mà dels teus valors i de les teves creences, d’aquella manera de fer que t’ha convertit en qui ets i que et fa actuar i decidir d'una determinada manera. Mantenir aquesta integritat ho tornarà tot al seu lloc, no cal respondre als opinadors amb paraules, cal seguir responent amb la teva feina, amb el teu ADN de líder. Aquesta és la millor manera de respondre: mantenir la teva manera de fer.

Per altra banda a les xerrades també insistim molt en els danys colaterals... Quan un lidera sovint ha de prendre decisions, pensant en el col·lectiu, que afecten a nivell personal a algú dels nostres. És un dels moments més complicats en el lideratge però és totalment necessari i efectiu pel bé grupal. Saber dir prou, saber dir fins aquí hem arribat i que et vagi molt bé, és una les tasques més ingrates del lideratge… La tasca del líder és bàsica en tot col·lectiu però, ben feta, té un pes personal psicològic, que la gent sovint obvia… Però si les decisions que s’han de prendre no es prenen per evitar aquests mals moments, llavors el líder deixa de ser un bon líder. Tota decisió important té danys colaterals, evitar-los és impossible, però cal reconèixer que sovint són dolorosos. Gent que et deixa de parlar o fins i tot de saludar, gent amiga per qui de sobte passes a ser enemic… Dur i desagradable sí, però si la decisió és coherent i pensada, la consciència ens ajuda a quedar-nos més tranquils…

I ja ho sabeu, decidiu el que decidiu, sempre tindreu crítics i detractors… 

Tranquils, manteniu l’ADN i que la vostra feina parli per vosaltres!

LES CONVERSES INTERNES

Un dels grans reptes que hem de tenir les persones que gestionem a les noves generacions és aconseguir que tinguin la capacitat de tenir converses internes. Aquells moments de solitud on un mateix reflexiona sobre tot allò que li passa i hi busca explicació i si cal, remei.

Hem creat la cultura del rendiment, del sí o no, del tot o res i les noves generacions aquí estan molt perdudes. Aconseguir ser conscients de que no son infalibles, de que fallem, de que sovint podem fer les coses millor i de que l’errada no ens converteix en pitjors estudiants o pitjors esportistes. Els pares sovint només celebrem els grans èxits dels fills i publiquem a les xarxes socials fotos amb copes, medalles i grans somriures. Amb accions com aquestes però, seguim sembrant en els nostres fills la sensació de que només s’hi val guanyar, només s’hi val fer les coses molt bé i ser els millors… 

Ens cal màxim esforç en ensenyar a les noves generacions i a nosaltres mateixos, a acceptar l’error, a desdramatitzar-lo, a ser capaços d’analitzar-lo posant el focus només en allò que podem controlar nosaltres. Res d’excuses, res de profes que ens tenen manía o àrbitres que van en contra nostra. Ens cal acceptació, entendre que podem fallar; ens cal comprensió per saber trobar els motius del perquè hem fallat i entendre que per tant, és un estat transitori on per arribar a fer les coses bé, lògicament hi haurà un moment on les farem malament. I per últim, i per mi el més important, en aquestes fantàstiques converses internes estirats al llit i amb el llum apagat ens cal el perdó… Saber perdonar-nos per allò que hem fet malament, no matxacar-nos ni buscar culpables externs. Saber posar el focus en mi i en la meva millora. Segurament així, les coses ens aniran millor a tots plegats.

EL PODER EN MANS EQUIVOCADES

No puc deixar de dibuixar un somriure mentre veig com el Barça d’hoquei patins i el Madrid de bàsquet aixequen la Lliga… En el cas dels blaugrana s’hi suma l’alegria per veure que qui es proclama campió és un crack com el David Cáceres, també terrassenc i una gran persona que mereix tot allò bo que li passa… En el cas dels madrilenys l’alegria és menor, però el cas és el mateix…

Ambdós entrenadors han aconseguit aixecar el títol de Lliga mentre els seus directius els estaven buscant substitut per la temporada vinent tot i tenir encara contracte en vigor… Curiós, oi? En quin món més salvatge s’està convertint l’esport d’elit, on els directius són incapaços d’informar als entrenadors, amb temps, respecte i sentit comú de que els estan buscant un recanvi… 

Mentre Chus Mateo just després de guanyar el partit decisiu dedicava les seves primeres paraules als dos jugadors que menys havien jugat de la seva plantilla lloant l’excel·lent actitud professional que havien tingut, el prepotent Mario Hezonja tornava a disparar ira i foc declarant que “la temporada ha sigut una merda i que cal prendre decisions a les oficines…”. Doncs les decisions sembla que ja les han pres, es carregaran els de casa, als entrenadors humils i treballadors i deixaran fer, un cop més, a les estrelles que tot ho volen controlar.

Una autèntica llàstima, al bon amic del David sembla que no li valdrà haver guanyat el títol amb un joc excepcional i haver fet el record de victòries consecutives a la Lliga just en la seva primera temporada… que estrany tot plegat, oi?

A Madrid i a Barcelona, els gestors, des de l’ombra dels covards que no donen cap explicació, sembla que ja han decidit que els entrenadors seran els caps de turc per acontentar ves a saber qui… Amb el que no comptaven però és que, mentre ells conspiraven, els entrenadors seguirien fent de grans entrenadors i guanyarien una Lliga que encara els engrandeix més a uns, i empetitoneix més als altres. Quin plaer!

Glòria i màxim respecte pel David i en Chus, uns dels nostres!

QUÈ ÉS GUANYAR?

Som afortunats però ens costa de ser-ne conscients… En una societat cada cop més competitiva i abonada als “m’agrada”, som afortunats els que de tant en tant podem viure a la nostra pròpia pell la part pràctica de la mítica frase: "No és la meta, sinó el camí, el que ensenya qui som realment."

Quan arrenca una temporada esportiva tots els equips somien en ser ells els grans triomfadors de la temporada; molts entrenaments, molts partits, moltes hores de patiments i de certes renuncies per formar part d’un equip d’elit i lluitar per guanyar, somiant en secret de ser els guanyadors finals… Però un cop més la realitat ens ha demostrat que potser guanyar no només és aixecar la Copa final… Evidentment que emportar-se títols és guanyar, però per Clubs de hockey com els de Terrassa, mobilitzar a la nostra gent i aconseguir crear aquest brutal sentiment de pertinença és una victòria molt més gran que la que pugui sortir a qualsevol palmarès. 

O els ratllats no recorden amb emoció i llàgrimes als ulls la Copa que van organitzar al seu Club? Les noies van fer història i els nois es van quedar a les portes, però segur que el sentiment blanc-i-blau va sortir enormement reforçat. I els vermells no recorden el seu partit de quarts a la Copa? Suposo que ho recorden i suposo que van ser moments que donaran gasolina a tot el seu Club i la seva gent per segur una temporada més… Pels grocs la Final 4 del Martí Colomer segur que ha significat molt. Evidentment que voldríem haver guanyat les dues finals que vam disputar però us asseguro que el camí l’hem gaudit de manera brutal i molt emocional. Un camí groc-i-negre dolorós però alhora espectacular. Orgullosos del camí i de fer-lo al costat de la nostra gent, perquè la vida és això, oi?

Gaudim del camí, amics i amigues!

UNS DELS NOSTRES

Campanyes com aquestes ajuden enormement a seguir lluitant i a no perdre l'esperança...

És cert que l'enemic té més ressó mediàtic i gaudeix de certa carta blanca, però els que estem de la banda educativa, ACABAREM GUANYANT!

LES BARRES D'ENERGIA D'STREET FIGHTER!

Massa sovint ens asseiem a les grades dels camps d’esport a veure la nostra canalla i ens envaeix un sentiment de tristesa o fins i tot d’indignació. I no és que mirem amb lupa tot allò que passa o que es fa al voltant del nostre fill, no crec que sigui això. Simplement posem una mirada educativa en un entorn on massa sovint els responsables dels equips (nois o noies força joves) només posen la mirada competitiva… 

 

No cal ser expert per veure-ho, de fet penso que qualsevol coordinador o director tècnic que s’apropi als partits de formatiu del seu Club identificarà moltes maneres de fer en els seus joves entrenadors que caldrà anar “educant”. Aquesta és una de les grans tasques dels responsables de formació esportiva: educar els entrenadors i acompanyar-los en el camí. Ningú neix ensenyat i els nostres entrenadors i entrenadores necessiten acompanyament durant la seva formació.

T’asseus a la grada a veure la canalla i de la banqueta del teu equip només sents crits, bronques, paraulotes, exigències, tensions… I tot amb un llenguatge corporal agressiu, quasi desquiciat, totalment fora de lloc. I tot plegat és una llàstima.

Sempre que miro partits de formació o fins i tot de l’elit penso que els entrenadors hauríem de tenir a la ment més sovint en les barres d’energia del mític joc de l’Street Fighter… El recordeu, oi?




M’explico…


La canalla competeix el cap de setmana i al llarg del partit competitiu li aniran passant un munt de coses que li afectaran la seva “barra d’energia”.


Algunes coses en positiu i d’altres en negatiu…


Algunes coses individualment i d’altres a nivell col·lectiu…


Algunes justes i d’altres injustes…


Algunes les sabrà gestiona i moltes d’altres no…


Això és l’esport i per això es tan bonic i pot ser tan educatiu. Es competeix amb companys, amb àrbitres, amb rivals, amb públic… Tot genera una conseqüència en els nostres joves esportistes, moltíssimes més coses que no només el simple resultat. I probablement molt més importants, autèntiques oportunitats per educar i per fer-los millorar com a esportistes (persones).





I aquí comença la vital funció de l’entrenador de formatiu. Posar-nos en mode educatiu i detectar com té cada jugador la “barra d’energia”, ordenar i prioritzar les nostres accions com a entrenador en base a les diferents necessitats de cada jugador que entrenem. Hem de buscar l’equilibri i pensar com podem actuar per fer de contrapès amb el que li està passant al nostre esportista… A l’Street Fighter ens allunyàvem del rival quan teníem la barra debilitada o buscàvem quelcom per recarregar el nostre dipòsit, oi? De fet crec que l’actual Fornite funciona força igual en aquest sentit…


L’esportista està jugant de meravella, porta 3 gols i és el rei del partit? Doncs deu tenir la barra d’energia a punt d’explotar en positiu, no? Doncs potser caldrà fer-lo seure una estoneta a la banqueta, o potser estarà bé no fer-li llançar totes les faltes o els penals, o potser serà bon moment de posar-lo a aquella posició on encara té molt marge de millora, o potser estarà bé demanar-li que sigui més comunicatiu amb els companys o que no celebri tant els gols quan ja anem guanyant 7 a 1…


I a l’inversa? Doncs absolutament igual. El pobre nano que a la primera meitat ha jugat poc o que no ha fet cap acció positiva perquè té un mal dia o potser perquè no dona per més… Té la barra d’energia quasi esgotada i la nostra bronca, el nostre comentari despectiu o la nostra mala mirada només aconseguiran enfonsar-lo del tot… Que feliç el farem si li donem més galons aquell dia, o si potser el fem jugar a una posició molt més “llaminera” per ell, o si li fem un elogi per l’esforç davant de tots els companys o fins i tot si li deixem sacar aquella falta que ell mai saca, o si fins i tot quan el tenim a la banqueta ens asseiem al seu costat i fent-li una abraçada li diem “m’encanta veure com t’esforces al camp”...


L’entrenador té una força d’influència descomunal amb els seus jugadors i jugadores. Prou de crits, bronques, males cares i missatges de desànim. La nostra tasca no es valora pel resultat del partit, es valora per les “barres d’energia” dels nostres jugadors i només que aconseguim pensar-hi ja veureu com les accions i decisions que prengueu sovint seran encertades. Gestionem persones i fer bones accions per ells només farà que sumar! No sempre ho encertarem i no sempre ho farem bé, és evident, però si aconseguim tenir aquesta visió individual de cada esportista i on pesi més el veure l’esportista com a una persona a qui afecta tot allò que li passa més que veure’ls com a simples jugadors sense sentiments, molt millor ens anirà com a entrenadors i més valorats serem. 

Davant dels nostres equips, tenir mal caràcter o simular tenir-lo no ens generarà més autoritat o més respecte, al contrari, probablement generarà por i allunyament o desafecció.


I a l’elit també m’atreviria a dir el mateix. Quan abans entenguem que entrenem persones i no màquines, abans els ajudarem a millorar i abans aprendrem a omplir i recarregar les seves barres d’energia, perquè al final, tots i totes seran necessaris! Exigència sí, bon tracte també, i empatia, sempre!


Recordeu, Street Fighter!

CEDIRÀS?

Un brillant entrenador de bàsquet fa posar sempre als seus vestuaris un text inoblidable i que hauríem de tenir sempre ben present… Això ens faria recordar que el rol dels pares no és el de protegir (que hi haurà moments que sí eh!) sinó el d’educar…

El text diu el següent: “Quan res sembla ajudar-me, vaig a mirar a un picapedrer que colpeja amb força una roca, potser cent vegades, sense que aparegui cap petita esquerda a la roca. Tot i així, al centèsim primer cop la roca es dividirà en dos màgicament… i jo sé que no va ser el darrer cop qui ho va aconseguir sinó tot el que havia passat abans.”

És una frase que he llegit molt recentment en un dels llibres que intento llegir per seguir en constant formació. És una frase que resumeix a la perfecció tota una sèrie de valors que per desgràcia a la societat actual es veuen poquet…

Rendir-se a la primera, tenir poca capacitat de patiment, esforçar-se en comptagotes, recórrer a l’adult davant del primer contratemps, avorrir-se ràpidament davant de qualsevol tasca, no valorar els propis progressos, no suportar no tenir èxit en tot allò que provo de fer… Un munt d’aspectes MOLT MILLORABLES en la nostra canalla i que per sort requereixen dels adults per treballar-ho i en conseqüència millorar-ho.

"Rendir-se a la primera és massa sovint la 1a opció de les noves generacions... "

Per tant, quan el nostre fill es rendeix a la primera no li hem de fer nosaltres la feina, quan no s’esforça al màxim quan li toca fer-ho no hem d’abaixar els braços i pensar que el pobre ja s’ha esforçat prou, quan recorre a nosaltres per resoldre els seus problemes primer ens caldrà valorar si allò ho pot resoldre sol o no, quan s’avorreix i ràpidament busca la tauleta o el nostre mòbil potser ens caldrà recordar que l’avorriment és el pas previ a  la creativitat i finalment, en general tindrem en compte que quan el nostre fill o filla té una dificultat o una situació que requereix esforç, la nostra ajuda, mai serà la de resoldre-li el problema. Podem acompanyar-lo, assessorar-lo, recolzar-lo… Però no hem d’evitar les “pedres” que es troben en el camí.
 

Del contrari estem “fabricant” petits dictadors que tot ho volen, que tot ho exigeixen, que per poc s’esforcen i que poques vegades saben resoldre les seves problemàtiques sense l’ajuda d’un adult…

I si ho voleu comprovar només us caldrà passejar prop d’una escola a l’hora de plegar… Sentireu converses on el fill exigeix i la mare acata, escenes on la filla passeja tranquil·lament i el pare carreteja la motxilla, moments on els avis semblen esclaus dels seus nets, escenes on els plors forçats i fingits eviten que molts nens/es facin el que el pare/mare de torn creuen que han de fer (ploro i crido i així aconsegueixo no anar a comprar les sabates que tant necessito…) i també veureu petites criatures que, als pocs segons d’haver-se retrobat amb el familiar que els ve a buscar, ja li han agafat el mòbil i ja caminen com zombies mentre juguen a qualsevol joc de l’Iphone de torn… Ostres i m’ho deixava, no us perdeu les imatges d’aquells nens que són recollits pels cangurs o mestres de reforç… Bfff… Amb menys d’un minut podreu sentir discursos d’autèntics reis del mambo que exigeixen, amenacen i menteixen amb una facilitat brutal!

  

Hi som a temps, però HI HA MOLT A FER! Valors, valors i més valors!

Formem-nos, anem a xerrades, llegim llibres, intercanviem opinions amb d’altres pares… Marquem límits, aprenem a dir NO, donem autonomia, reforcem positivament, encoratgem, reflexionem i… Eduquem!

Davant els canvis que ja són aquí no ens val abaixar els braços i donar-nos per vençuts, lluitem per fer el nostre autèntic rol, costi el que costi, lluitem per fer dels nostres fills persones millors.

I si no esteu disposats a lluitar per fer dels vostres fills persones millors, no patiu, ho teniu fàcil,  només heu de cedir, cedir i cedir…