Massa sovint ens asseiem a les grades dels camps d’esport a veure la nostra canalla i ens envaeix un sentiment de tristesa o fins i tot d’indignació. I no és que mirem amb lupa tot allò que passa o que es fa al voltant del nostre fill, no crec que sigui això. Simplement posem una mirada educativa en un entorn on massa sovint els responsables dels equips (nois o noies força joves) només posen la mirada competitiva…
No cal ser expert per veure-ho, de fet penso que qualsevol coordinador o director tècnic que s’apropi als partits de formatiu del seu Club identificarà moltes maneres de fer en els seus joves entrenadors que caldrà anar “educant”. Aquesta és una de les grans tasques dels responsables de formació esportiva: educar els entrenadors i acompanyar-los en el camí. Ningú neix ensenyat i els nostres entrenadors i entrenadores necessiten acompanyament durant la seva formació.
T’asseus a la grada a veure la canalla i de la banqueta del teu equip només sents crits, bronques, paraulotes, exigències, tensions… I tot amb un llenguatge corporal agressiu, quasi desquiciat, totalment fora de lloc. I tot plegat és una llàstima.
Sempre que miro partits de formació o fins i tot de l’elit penso que els entrenadors hauríem de tenir a la ment més sovint en les barres d’energia del mític joc de l’Street Fighter… El recordeu, oi?
M’explico…
La canalla competeix el cap de setmana i al llarg del partit competitiu li aniran passant un munt de coses que li afectaran la seva “barra d’energia”.
Algunes coses en positiu i d’altres en negatiu…
Algunes coses individualment i d’altres a nivell col·lectiu…
Algunes justes i d’altres injustes…
Algunes les sabrà gestiona i moltes d’altres no…
Això és l’esport i per això es tan bonic i pot ser tan educatiu. Es competeix amb companys, amb àrbitres, amb rivals, amb públic… Tot genera una conseqüència en els nostres joves esportistes, moltíssimes més coses que no només el simple resultat. I probablement molt més importants, autèntiques oportunitats per educar i per fer-los millorar com a esportistes (persones).
I aquí comença la vital funció de l’entrenador de formatiu. Posar-nos en mode educatiu i detectar com té cada jugador la “barra d’energia”, ordenar i prioritzar les nostres accions com a entrenador en base a les diferents necessitats de cada jugador que entrenem. Hem de buscar l’equilibri i pensar com podem actuar per fer de contrapès amb el que li està passant al nostre esportista… A l’Street Fighter ens allunyàvem del rival quan teníem la barra debilitada o buscàvem quelcom per recarregar el nostre dipòsit, oi? De fet crec que l’actual Fornite funciona força igual en aquest sentit…
L’esportista està jugant de meravella, porta 3 gols i és el rei del partit? Doncs deu tenir la barra d’energia a punt d’explotar en positiu, no? Doncs potser caldrà fer-lo seure una estoneta a la banqueta, o potser estarà bé no fer-li llançar totes les faltes o els penals, o potser serà bon moment de posar-lo a aquella posició on encara té molt marge de millora, o potser estarà bé demanar-li que sigui més comunicatiu amb els companys o que no celebri tant els gols quan ja anem guanyant 7 a 1…
I a l’inversa? Doncs absolutament igual. El pobre nano que a la primera meitat ha jugat poc o que no ha fet cap acció positiva perquè té un mal dia o potser perquè no dona per més… Té la barra d’energia quasi esgotada i la nostra bronca, el nostre comentari despectiu o la nostra mala mirada només aconseguiran enfonsar-lo del tot… Que feliç el farem si li donem més galons aquell dia, o si potser el fem jugar a una posició molt més “llaminera” per ell, o si li fem un elogi per l’esforç davant de tots els companys o fins i tot si li deixem sacar aquella falta que ell mai saca, o si fins i tot quan el tenim a la banqueta ens asseiem al seu costat i fent-li una abraçada li diem “m’encanta veure com t’esforces al camp”...
L’entrenador té una força d’influència descomunal amb els seus jugadors i jugadores. Prou de crits, bronques, males cares i missatges de desànim. La nostra tasca no es valora pel resultat del partit, es valora per les “barres d’energia” dels nostres jugadors i només que aconseguim pensar-hi ja veureu com les accions i decisions que prengueu sovint seran encertades. Gestionem persones i fer bones accions per ells només farà que sumar! No sempre ho encertarem i no sempre ho farem bé, és evident, però si aconseguim tenir aquesta visió individual de cada esportista i on pesi més el veure l’esportista com a una persona a qui afecta tot allò que li passa més que veure’ls com a simples jugadors sense sentiments, molt millor ens anirà com a entrenadors i més valorats serem.
T’asseus a la grada a veure la canalla i de la banqueta del teu equip només sents crits, bronques, paraulotes, exigències, tensions… I tot amb un llenguatge corporal agressiu, quasi desquiciat, totalment fora de lloc. I tot plegat és una llàstima.
Sempre que miro partits de formació o fins i tot de l’elit penso que els entrenadors hauríem de tenir a la ment més sovint en les barres d’energia del mític joc de l’Street Fighter… El recordeu, oi?
M’explico…
La canalla competeix el cap de setmana i al llarg del partit competitiu li aniran passant un munt de coses que li afectaran la seva “barra d’energia”.
Algunes coses en positiu i d’altres en negatiu…
Algunes coses individualment i d’altres a nivell col·lectiu…
Algunes justes i d’altres injustes…
Algunes les sabrà gestiona i moltes d’altres no…
Això és l’esport i per això es tan bonic i pot ser tan educatiu. Es competeix amb companys, amb àrbitres, amb rivals, amb públic… Tot genera una conseqüència en els nostres joves esportistes, moltíssimes més coses que no només el simple resultat. I probablement molt més importants, autèntiques oportunitats per educar i per fer-los millorar com a esportistes (persones).
I aquí comença la vital funció de l’entrenador de formatiu. Posar-nos en mode educatiu i detectar com té cada jugador la “barra d’energia”, ordenar i prioritzar les nostres accions com a entrenador en base a les diferents necessitats de cada jugador que entrenem. Hem de buscar l’equilibri i pensar com podem actuar per fer de contrapès amb el que li està passant al nostre esportista… A l’Street Fighter ens allunyàvem del rival quan teníem la barra debilitada o buscàvem quelcom per recarregar el nostre dipòsit, oi? De fet crec que l’actual Fornite funciona força igual en aquest sentit…
L’esportista està jugant de meravella, porta 3 gols i és el rei del partit? Doncs deu tenir la barra d’energia a punt d’explotar en positiu, no? Doncs potser caldrà fer-lo seure una estoneta a la banqueta, o potser estarà bé no fer-li llançar totes les faltes o els penals, o potser serà bon moment de posar-lo a aquella posició on encara té molt marge de millora, o potser estarà bé demanar-li que sigui més comunicatiu amb els companys o que no celebri tant els gols quan ja anem guanyant 7 a 1…
I a l’inversa? Doncs absolutament igual. El pobre nano que a la primera meitat ha jugat poc o que no ha fet cap acció positiva perquè té un mal dia o potser perquè no dona per més… Té la barra d’energia quasi esgotada i la nostra bronca, el nostre comentari despectiu o la nostra mala mirada només aconseguiran enfonsar-lo del tot… Que feliç el farem si li donem més galons aquell dia, o si potser el fem jugar a una posició molt més “llaminera” per ell, o si li fem un elogi per l’esforç davant de tots els companys o fins i tot si li deixem sacar aquella falta que ell mai saca, o si fins i tot quan el tenim a la banqueta ens asseiem al seu costat i fent-li una abraçada li diem “m’encanta veure com t’esforces al camp”...
L’entrenador té una força d’influència descomunal amb els seus jugadors i jugadores. Prou de crits, bronques, males cares i missatges de desànim. La nostra tasca no es valora pel resultat del partit, es valora per les “barres d’energia” dels nostres jugadors i només que aconseguim pensar-hi ja veureu com les accions i decisions que prengueu sovint seran encertades. Gestionem persones i fer bones accions per ells només farà que sumar! No sempre ho encertarem i no sempre ho farem bé, és evident, però si aconseguim tenir aquesta visió individual de cada esportista i on pesi més el veure l’esportista com a una persona a qui afecta tot allò que li passa més que veure’ls com a simples jugadors sense sentiments, molt millor ens anirà com a entrenadors i més valorats serem.
Davant dels nostres equips, tenir mal caràcter o simular tenir-lo no ens generarà més autoritat o més respecte, al contrari, probablement generarà por i allunyament o desafecció.
I a l’elit també m’atreviria a dir el mateix. Quan abans entenguem que entrenem persones i no màquines, abans els ajudarem a millorar i abans aprendrem a omplir i recarregar les seves barres d’energia, perquè al final, tots i totes seran necessaris! Exigència sí, bon tracte també, i empatia, sempre!
Recordeu, Street Fighter!
I a l’elit també m’atreviria a dir el mateix. Quan abans entenguem que entrenem persones i no màquines, abans els ajudarem a millorar i abans aprendrem a omplir i recarregar les seves barres d’energia, perquè al final, tots i totes seran necessaris! Exigència sí, bon tracte també, i empatia, sempre!
Recordeu, Street Fighter!
