MALEÏTS CONTROLADORS

La condició humana no deixa de sorprendre’m. Any 2025 i enlloc d’anar a millor, sovint anem a pitjor. Quedo sorprès i un punt tocat quan a dia d’avui encara percebo males praxis de pares i mares que entenen la criança com un període que no acaba mai i on, tinguin l’edat que tinguin els fills, el seu autèntic rol com a pares és el de protegir i aplanar el camí perquè als fills tot els vagi de meravella, ho mereixin o no.

Les noves generacions lluiten actualment contra una excessiva protecció paterna i també contra unes noves tecnologies que els hi ensenyen que les recompenses al seu “esforç” o al seu “temps” són sempre immediates. D’aquesta manera estem alimentant un conjunt de joves mal acostumats, que saben que darrere seu tindran l’exèrcit familiar que s’enfrontarà a tot aquell que gosi ensenyar als seus fills que, a la vida, l’esforç no ho assegura tot, que en les relacions socials, en el món laboral o en el món esportiu ningú regala res i que cal constància, treball i dedicació i implicar-se amb els cinc sentits en tot allò que fas. I que realment, això tampoc t'assegura res a part d'una enorme satisfacció personal.

Però no, és dur i trist però seguim enfrontant-nos diàriament als que creuen que la millor demostració d’amor i de suport cap els fills és fer-los la vida fàcil, dona’ls-hi allò que sovint no mereixen amb l’objectiu, sovint egoista, de no veure`ls patir o passar-ho malament o fins i tot per poder treure pit del que està “aconseguint” el fill…

Jo ho sento però seguiré lluitant per entorns on les famílies sapiguem quedar-nos al marge, sapiguem acceptar que, sovint, els nostres fills han de tenir problemes, disgustos i mals de cap i nosaltres, la família, els acompanyarem sense haver de treure l’espasa ni la llengua verinosa per criticar o qüestionar. Als fills/es els donarem suport, amor i estima lògicament, però no vendrem la nostra integritat ni dignitat per una criança mal entesa. Probablement, deixant que la vida posi entrebancs als nostres fills, els hi sembrarem la llavor del coratge, de l’autonomia i d’una personalitat capaç de sortir-se’n quan la vida no els somrigui. D’aquesta manera segur que aconseguim que les noves generacions siguin capaces d’aprendre de l’adversitat, de la derrota o de l’exclusió i que millorin de manera contundent la seva capacitat d’adaptació.

I siguem optimistes, us ben asseguro que ja tenim molts joves així, i en alguns casos són així tot i els seus pares…

😉 Seguim en la lluita!

ARA I AQUÍ

Sovint ens trenquem el cap pensant com ho podem fer per motivar i treure la millor versió dels nostres. Bé sigui a l’empresa, a l’escola, al món de l’esport o a l’entorn familiar, tothom somia a aconseguir que la nostra gent s’esforci, que vagi sempre al màxim i que posin sempre els cinc sentits en tot allò que fan amb l’afany de ser cada dia millors.

Un repte brutal o potser una utopia? 😵‍💫

El problema potser és que sovint valorem, si això s’ha assolit o no, pel resultat final i això ho embruta tot. Penso que caldria posar més el focus en el procés, en el camí, en les maneres, en les intencions… El resultat final sovint no dependrà de nosaltres, ni dels nostres esforços ni de la nostra motivació o tenacitat. No, sovint el resultat no serà l’esperat perquè l’altre també juga, perquè els altres han fet més i millor o perquè simplement, arribo fins on arribo.

I no passa res. Vivim, però en una societat en què seguim creient que qui vol pot, i que amb esforç tot s’aconsegueix i això no és realment així i cal ser-ne conscients. Creem moltes decepcions i frustracions pel sol fet de centrar-ho tot en el resultat final i això és un error enorme.

⚽🏀 Com sempre, del món de l’esport en podem treure molts aprenentatges i interessants reflexions. Aquesta setmana el Barça de Flick empatava al camp del Bruges… L’entrenador dels belgues titllava l’empat de resultat històric per als seus. En canvi, per als culers és evident que no serà un resultat històric, però quan oblides quin és el teu camí, quan t’oblides de posar els cinc sentits en cada moment i quan perds el focus, sovint et passen per sobre… Quants cops equips grans anticipen el resultat final en un exercici de vanitat i, com que no donen valor al procés/camí, arriba la inesperada derrota?

I no gaire lluny, el Vila-real perdia contra tot pronòstic davant el Pafos, un equip “desconegut”. Marcelino, entrenador groguet, al final del partit declarava que “no hem estat a l’altura”... Anticipar el resultat final o donar-lo per suposat ens farà jugar al 100%? Evidentment, no.

Ens cal mantenir la fam i el focus en el moment present. El que alguns experts anomenen WIN (“What’s Important Now?”). Què és important ara? Tenir la capacitat de centrar-me en l’ara i en l’aquí, aquesta és la clau de tot plegat…

En el món animal això ho tenen claríssim, de fet els hi va la vida...

En parlarem de nou!

hashtag

#eduquem

hashtag

#araiaqui

DANYS COLATERALS

Us podria fer una llarga llista de gestors esportius en els que, temporada rere temporada, es fa enormement evident el desgast i l’envelliment a gran velocitat. Problemes de salut, físics o mentals, i una sensació d’enorme pes a les espatlles dia rere dia… Quan fem xerrades a líders d’empreses els ho expliquem i per fi s’adonen que liderar és un exercici d’enorme responsabilitat, segurament acompanyat d’un molt bon sou, cert, però també d’un enorme desgast personal i segur que, en conseqüència, un enorme desgast familiar… És així.

Sovint el líder de projectes està exposat a les opinions externes, de gent que tot i no tenir la meitat de la informació, jutgen i opinen de manera salvatge sense compassió. El pitjor de tot és que en aquests casos sovint no et pots ni defensar, i has de carregar a les esquenes amb judicis i opinions subjectives que sovint només busquen fer mal o desprestigiar. Però tinc clara la millor resposta i no és cap altra que la coherència i la integritat. Seguir actuant de la mà dels teus valors i de les teves creences, d’aquella manera de fer que t’ha convertit en qui ets i que et fa actuar i decidir d'una determinada manera. Mantenir aquesta integritat ho tornarà tot al seu lloc, no cal respondre als opinadors amb paraules, cal seguir responent amb la teva feina, amb el teu ADN de líder. Aquesta és la millor manera de respondre: mantenir la teva manera de fer.

Per altra banda a les xerrades també insistim molt en els danys colaterals... Quan un lidera sovint ha de prendre decisions, pensant en el col·lectiu, que afecten a nivell personal a algú dels nostres. És un dels moments més complicats en el lideratge però és totalment necessari i efectiu pel bé grupal. Saber dir prou, saber dir fins aquí hem arribat i que et vagi molt bé, és una les tasques més ingrates del lideratge… La tasca del líder és bàsica en tot col·lectiu però, ben feta, té un pes personal psicològic, que la gent sovint obvia… Però si les decisions que s’han de prendre no es prenen per evitar aquests mals moments, llavors el líder deixa de ser un bon líder. Tota decisió important té danys colaterals, evitar-los és impossible, però cal reconèixer que sovint són dolorosos. Gent que et deixa de parlar o fins i tot de saludar, gent amiga per qui de sobte passes a ser enemic… Dur i desagradable sí, però si la decisió és coherent i pensada, la consciència ens ajuda a quedar-nos més tranquils…

I ja ho sabeu, decidiu el que decidiu, sempre tindreu crítics i detractors… 

Tranquils, manteniu l’ADN i que la vostra feina parli per vosaltres!

LES CONVERSES INTERNES

Un dels grans reptes que hem de tenir les persones que gestionem a les noves generacions és aconseguir que tinguin la capacitat de tenir converses internes. Aquells moments de solitud on un mateix reflexiona sobre tot allò que li passa i hi busca explicació i si cal, remei.

Hem creat la cultura del rendiment, del sí o no, del tot o res i les noves generacions aquí estan molt perdudes. Aconseguir ser conscients de que no son infalibles, de que fallem, de que sovint podem fer les coses millor i de que l’errada no ens converteix en pitjors estudiants o pitjors esportistes. Els pares sovint només celebrem els grans èxits dels fills i publiquem a les xarxes socials fotos amb copes, medalles i grans somriures. Amb accions com aquestes però, seguim sembrant en els nostres fills la sensació de que només s’hi val guanyar, només s’hi val fer les coses molt bé i ser els millors… 

Ens cal màxim esforç en ensenyar a les noves generacions i a nosaltres mateixos, a acceptar l’error, a desdramatitzar-lo, a ser capaços d’analitzar-lo posant el focus només en allò que podem controlar nosaltres. Res d’excuses, res de profes que ens tenen manía o àrbitres que van en contra nostra. Ens cal acceptació, entendre que podem fallar; ens cal comprensió per saber trobar els motius del perquè hem fallat i entendre que per tant, és un estat transitori on per arribar a fer les coses bé, lògicament hi haurà un moment on les farem malament. I per últim, i per mi el més important, en aquestes fantàstiques converses internes estirats al llit i amb el llum apagat ens cal el perdó… Saber perdonar-nos per allò que hem fet malament, no matxacar-nos ni buscar culpables externs. Saber posar el focus en mi i en la meva millora. Segurament així, les coses ens aniran millor a tots plegats.

EL PODER EN MANS EQUIVOCADES

No puc deixar de dibuixar un somriure mentre veig com el Barça d’hoquei patins i el Madrid de bàsquet aixequen la Lliga… En el cas dels blaugrana s’hi suma l’alegria per veure que qui es proclama campió és un crack com el David Cáceres, també terrassenc i una gran persona que mereix tot allò bo que li passa… En el cas dels madrilenys l’alegria és menor, però el cas és el mateix…

Ambdós entrenadors han aconseguit aixecar el títol de Lliga mentre els seus directius els estaven buscant substitut per la temporada vinent tot i tenir encara contracte en vigor… Curiós, oi? En quin món més salvatge s’està convertint l’esport d’elit, on els directius són incapaços d’informar als entrenadors, amb temps, respecte i sentit comú de que els estan buscant un recanvi… 

Mentre Chus Mateo just després de guanyar el partit decisiu dedicava les seves primeres paraules als dos jugadors que menys havien jugat de la seva plantilla lloant l’excel·lent actitud professional que havien tingut, el prepotent Mario Hezonja tornava a disparar ira i foc declarant que “la temporada ha sigut una merda i que cal prendre decisions a les oficines…”. Doncs les decisions sembla que ja les han pres, es carregaran els de casa, als entrenadors humils i treballadors i deixaran fer, un cop més, a les estrelles que tot ho volen controlar.

Una autèntica llàstima, al bon amic del David sembla que no li valdrà haver guanyat el títol amb un joc excepcional i haver fet el record de victòries consecutives a la Lliga just en la seva primera temporada… que estrany tot plegat, oi?

A Madrid i a Barcelona, els gestors, des de l’ombra dels covards que no donen cap explicació, sembla que ja han decidit que els entrenadors seran els caps de turc per acontentar ves a saber qui… Amb el que no comptaven però és que, mentre ells conspiraven, els entrenadors seguirien fent de grans entrenadors i guanyarien una Lliga que encara els engrandeix més a uns, i empetitoneix més als altres. Quin plaer!

Glòria i màxim respecte pel David i en Chus, uns dels nostres!

QUÈ ÉS GUANYAR?

Som afortunats però ens costa de ser-ne conscients… En una societat cada cop més competitiva i abonada als “m’agrada”, som afortunats els que de tant en tant podem viure a la nostra pròpia pell la part pràctica de la mítica frase: "No és la meta, sinó el camí, el que ensenya qui som realment."

Quan arrenca una temporada esportiva tots els equips somien en ser ells els grans triomfadors de la temporada; molts entrenaments, molts partits, moltes hores de patiments i de certes renuncies per formar part d’un equip d’elit i lluitar per guanyar, somiant en secret de ser els guanyadors finals… Però un cop més la realitat ens ha demostrat que potser guanyar no només és aixecar la Copa final… Evidentment que emportar-se títols és guanyar, però per Clubs de hockey com els de Terrassa, mobilitzar a la nostra gent i aconseguir crear aquest brutal sentiment de pertinença és una victòria molt més gran que la que pugui sortir a qualsevol palmarès. 

O els ratllats no recorden amb emoció i llàgrimes als ulls la Copa que van organitzar al seu Club? Les noies van fer història i els nois es van quedar a les portes, però segur que el sentiment blanc-i-blau va sortir enormement reforçat. I els vermells no recorden el seu partit de quarts a la Copa? Suposo que ho recorden i suposo que van ser moments que donaran gasolina a tot el seu Club i la seva gent per segur una temporada més… Pels grocs la Final 4 del Martí Colomer segur que ha significat molt. Evidentment que voldríem haver guanyat les dues finals que vam disputar però us asseguro que el camí l’hem gaudit de manera brutal i molt emocional. Un camí groc-i-negre dolorós però alhora espectacular. Orgullosos del camí i de fer-lo al costat de la nostra gent, perquè la vida és això, oi?

Gaudim del camí, amics i amigues!