Un dels grans reptes que hem de tenir les persones que gestionem a les noves generacions és aconseguir que tinguin la capacitat de tenir converses internes. Aquells moments de solitud on un mateix reflexiona sobre tot allò que li passa i hi busca explicació i si cal, remei.
Hem creat la cultura del rendiment, del sí o no, del tot o res i les noves generacions aquí estan molt perdudes. Aconseguir ser conscients de que no son infalibles, de que fallem, de que sovint podem fer les coses millor i de que l’errada no ens converteix en pitjors estudiants o pitjors esportistes. Els pares sovint només celebrem els grans èxits dels fills i publiquem a les xarxes socials fotos amb copes, medalles i grans somriures. Amb accions com aquestes però, seguim sembrant en els nostres fills la sensació de que només s’hi val guanyar, només s’hi val fer les coses molt bé i ser els millors…
Ens cal màxim esforç en ensenyar a les noves generacions i a nosaltres mateixos, a acceptar l’error, a desdramatitzar-lo, a ser capaços d’analitzar-lo posant el focus només en allò que podem controlar nosaltres. Res d’excuses, res de profes que ens tenen manía o àrbitres que van en contra nostra. Ens cal acceptació, entendre que podem fallar; ens cal comprensió per saber trobar els motius del perquè hem fallat i entendre que per tant, és un estat transitori on per arribar a fer les coses bé, lògicament hi haurà un moment on les farem malament. I per últim, i per mi el més important, en aquestes fantàstiques converses internes estirats al llit i amb el llum apagat ens cal el perdó… Saber perdonar-nos per allò que hem fet malament, no matxacar-nos ni buscar culpables externs. Saber posar el focus en mi i en la meva millora. Segurament així, les coses ens aniran millor a tots plegats.
