ARA I AQUÍ

Sovint ens trenquem el cap pensant com ho podem fer per motivar i treure la millor versió dels nostres. Bé sigui a l’empresa, a l’escola, al món de l’esport o a l’entorn familiar, tothom somia a aconseguir que la nostra gent s’esforci, que vagi sempre al màxim i que posin sempre els cinc sentits en tot allò que fan amb l’afany de ser cada dia millors.

Un repte brutal o potser una utopia? 😵‍💫

El problema potser és que sovint valorem, si això s’ha assolit o no, pel resultat final i això ho embruta tot. Penso que caldria posar més el focus en el procés, en el camí, en les maneres, en les intencions… El resultat final sovint no dependrà de nosaltres, ni dels nostres esforços ni de la nostra motivació o tenacitat. No, sovint el resultat no serà l’esperat perquè l’altre també juga, perquè els altres han fet més i millor o perquè simplement, arribo fins on arribo.

I no passa res. Vivim, però en una societat en què seguim creient que qui vol pot, i que amb esforç tot s’aconsegueix i això no és realment així i cal ser-ne conscients. Creem moltes decepcions i frustracions pel sol fet de centrar-ho tot en el resultat final i això és un error enorme.

⚽🏀 Com sempre, del món de l’esport en podem treure molts aprenentatges i interessants reflexions. Aquesta setmana el Barça de Flick empatava al camp del Bruges… L’entrenador dels belgues titllava l’empat de resultat històric per als seus. En canvi, per als culers és evident que no serà un resultat històric, però quan oblides quin és el teu camí, quan t’oblides de posar els cinc sentits en cada moment i quan perds el focus, sovint et passen per sobre… Quants cops equips grans anticipen el resultat final en un exercici de vanitat i, com que no donen valor al procés/camí, arriba la inesperada derrota?

I no gaire lluny, el Vila-real perdia contra tot pronòstic davant el Pafos, un equip “desconegut”. Marcelino, entrenador groguet, al final del partit declarava que “no hem estat a l’altura”... Anticipar el resultat final o donar-lo per suposat ens farà jugar al 100%? Evidentment, no.

Ens cal mantenir la fam i el focus en el moment present. El que alguns experts anomenen WIN (“What’s Important Now?”). Què és important ara? Tenir la capacitat de centrar-me en l’ara i en l’aquí, aquesta és la clau de tot plegat…

En el món animal això ho tenen claríssim, de fet els hi va la vida...

En parlarem de nou!

hashtag

#eduquem

hashtag

#araiaqui

DANYS COLATERALS

Us podria fer una llarga llista de gestors esportius en els que, temporada rere temporada, es fa enormement evident el desgast i l’envelliment a gran velocitat. Problemes de salut, físics o mentals, i una sensació d’enorme pes a les espatlles dia rere dia… Quan fem xerrades a líders d’empreses els ho expliquem i per fi s’adonen que liderar és un exercici d’enorme responsabilitat, segurament acompanyat d’un molt bon sou, cert, però també d’un enorme desgast personal i segur que, en conseqüència, un enorme desgast familiar… És així.

Sovint el líder de projectes està exposat a les opinions externes, de gent que tot i no tenir la meitat de la informació, jutgen i opinen de manera salvatge sense compassió. El pitjor de tot és que en aquests casos sovint no et pots ni defensar, i has de carregar a les esquenes amb judicis i opinions subjectives que sovint només busquen fer mal o desprestigiar. Però tinc clara la millor resposta i no és cap altra que la coherència i la integritat. Seguir actuant de la mà dels teus valors i de les teves creences, d’aquella manera de fer que t’ha convertit en qui ets i que et fa actuar i decidir d'una determinada manera. Mantenir aquesta integritat ho tornarà tot al seu lloc, no cal respondre als opinadors amb paraules, cal seguir responent amb la teva feina, amb el teu ADN de líder. Aquesta és la millor manera de respondre: mantenir la teva manera de fer.

Per altra banda a les xerrades també insistim molt en els danys colaterals... Quan un lidera sovint ha de prendre decisions, pensant en el col·lectiu, que afecten a nivell personal a algú dels nostres. És un dels moments més complicats en el lideratge però és totalment necessari i efectiu pel bé grupal. Saber dir prou, saber dir fins aquí hem arribat i que et vagi molt bé, és una les tasques més ingrates del lideratge… La tasca del líder és bàsica en tot col·lectiu però, ben feta, té un pes personal psicològic, que la gent sovint obvia… Però si les decisions que s’han de prendre no es prenen per evitar aquests mals moments, llavors el líder deixa de ser un bon líder. Tota decisió important té danys colaterals, evitar-los és impossible, però cal reconèixer que sovint són dolorosos. Gent que et deixa de parlar o fins i tot de saludar, gent amiga per qui de sobte passes a ser enemic… Dur i desagradable sí, però si la decisió és coherent i pensada, la consciència ens ajuda a quedar-nos més tranquils…

I ja ho sabeu, decidiu el que decidiu, sempre tindreu crítics i detractors… 

Tranquils, manteniu l’ADN i que la vostra feina parli per vosaltres!