La condició humana no deixa de sorprendre’m. Any 2025 i enlloc d’anar a millor, sovint anem a pitjor. Quedo sorprès i un punt tocat quan a dia d’avui encara percebo males praxis de pares i mares que entenen la criança com un període que no acaba mai i on, tinguin l’edat que tinguin els fills, el seu autèntic rol com a pares és el de protegir i aplanar el camí perquè als fills tot els vagi de meravella, ho mereixin o no.
Les noves generacions lluiten actualment contra una excessiva protecció paterna i també contra unes noves tecnologies que els hi ensenyen que les recompenses al seu “esforç” o al seu “temps” són sempre immediates. D’aquesta manera estem alimentant un conjunt de joves mal acostumats, que saben que darrere seu tindran l’exèrcit familiar que s’enfrontarà a tot aquell que gosi ensenyar als seus fills que, a la vida, l’esforç no ho assegura tot, que en les relacions socials, en el món laboral o en el món esportiu ningú regala res i que cal constància, treball i dedicació i implicar-se amb els cinc sentits en tot allò que fas. I que realment, això tampoc t'assegura res a part d'una enorme satisfacció personal.
Però no, és dur i trist però seguim enfrontant-nos diàriament als que creuen que la millor demostració d’amor i de suport cap els fills és fer-los la vida fàcil, dona’ls-hi allò que sovint no mereixen amb l’objectiu, sovint egoista, de no veure`ls patir o passar-ho malament o fins i tot per poder treure pit del que està “aconseguint” el fill…
Jo ho sento però seguiré lluitant per entorns on les famílies sapiguem quedar-nos al marge, sapiguem acceptar que, sovint, els nostres fills han de tenir problemes, disgustos i mals de cap i nosaltres, la família, els acompanyarem sense haver de treure l’espasa ni la llengua verinosa per criticar o qüestionar. Als fills/es els donarem suport, amor i estima lògicament, però no vendrem la nostra integritat ni dignitat per una criança mal entesa. Probablement, deixant que la vida posi entrebancs als nostres fills, els hi sembrarem la llavor del coratge, de l’autonomia i d’una personalitat capaç de sortir-se’n quan la vida no els somrigui. D’aquesta manera segur que aconseguim que les noves generacions siguin capaces d’aprendre de l’adversitat, de la derrota o de l’exclusió i que millorin de manera contundent la seva capacitat d’adaptació.
I siguem optimistes, us ben asseguro que ja tenim molts joves així, i en alguns casos són així tot i els seus pares…
😉 Seguim en la lluita!
