CEDIRÀS?

Un brillant entrenador de bàsquet fa posar sempre als seus vestuaris un text inoblidable i que hauríem de tenir sempre ben present… Això ens faria recordar que el rol dels pares no és el de protegir (que hi haurà moments que sí eh!) sinó el d’educar…

El text diu el següent: “Quan res sembla ajudar-me, vaig a mirar a un picapedrer que colpeja amb força una roca, potser cent vegades, sense que aparegui cap petita esquerda a la roca. Tot i així, al centèsim primer cop la roca es dividirà en dos màgicament… i jo sé que no va ser el darrer cop qui ho va aconseguir sinó tot el que havia passat abans.”

És una frase que he llegit molt recentment en un dels llibres que intento llegir per seguir en constant formació. És una frase que resumeix a la perfecció tota una sèrie de valors que per desgràcia a la societat actual es veuen poquet…

Rendir-se a la primera, tenir poca capacitat de patiment, esforçar-se en comptagotes, recórrer a l’adult davant del primer contratemps, avorrir-se ràpidament davant de qualsevol tasca, no valorar els propis progressos, no suportar no tenir èxit en tot allò que provo de fer… Un munt d’aspectes MOLT MILLORABLES en la nostra canalla i que per sort requereixen dels adults per treballar-ho i en conseqüència millorar-ho.

"Rendir-se a la primera és massa sovint la 1a opció de les noves generacions... "

Per tant, quan el nostre fill es rendeix a la primera no li hem de fer nosaltres la feina, quan no s’esforça al màxim quan li toca fer-ho no hem d’abaixar els braços i pensar que el pobre ja s’ha esforçat prou, quan recorre a nosaltres per resoldre els seus problemes primer ens caldrà valorar si allò ho pot resoldre sol o no, quan s’avorreix i ràpidament busca la tauleta o el nostre mòbil potser ens caldrà recordar que l’avorriment és el pas previ a  la creativitat i finalment, en general tindrem en compte que quan el nostre fill o filla té una dificultat o una situació que requereix esforç, la nostra ajuda, mai serà la de resoldre-li el problema. Podem acompanyar-lo, assessorar-lo, recolzar-lo… Però no hem d’evitar les “pedres” que es troben en el camí.
 

Del contrari estem “fabricant” petits dictadors que tot ho volen, que tot ho exigeixen, que per poc s’esforcen i que poques vegades saben resoldre les seves problemàtiques sense l’ajuda d’un adult…

I si ho voleu comprovar només us caldrà passejar prop d’una escola a l’hora de plegar… Sentireu converses on el fill exigeix i la mare acata, escenes on la filla passeja tranquil·lament i el pare carreteja la motxilla, moments on els avis semblen esclaus dels seus nets, escenes on els plors forçats i fingits eviten que molts nens/es facin el que el pare/mare de torn creuen que han de fer (ploro i crido i així aconsegueixo no anar a comprar les sabates que tant necessito…) i també veureu petites criatures que, als pocs segons d’haver-se retrobat amb el familiar que els ve a buscar, ja li han agafat el mòbil i ja caminen com zombies mentre juguen a qualsevol joc de l’Iphone de torn… Ostres i m’ho deixava, no us perdeu les imatges d’aquells nens que són recollits pels cangurs o mestres de reforç… Bfff… Amb menys d’un minut podreu sentir discursos d’autèntics reis del mambo que exigeixen, amenacen i menteixen amb una facilitat brutal!

  

Hi som a temps, però HI HA MOLT A FER! Valors, valors i més valors!

Formem-nos, anem a xerrades, llegim llibres, intercanviem opinions amb d’altres pares… Marquem límits, aprenem a dir NO, donem autonomia, reforcem positivament, encoratgem, reflexionem i… Eduquem!

Davant els canvis que ja són aquí no ens val abaixar els braços i donar-nos per vençuts, lluitem per fer el nostre autèntic rol, costi el que costi, lluitem per fer dels nostres fills persones millors.

I si no esteu disposats a lluitar per fer dels vostres fills persones millors, no patiu, ho teniu fàcil,  només heu de cedir, cedir i cedir…